L'altra meitat...

Com a artista cal demanar-se: Quina classe d'art vull fer? Per a qui? Què vull aportar? Què és important? Com vull utilitzar la meva veu? Des del meu càrrec com a directora de la Coral UIB, penso que és important implicar-se i marcar una diferència a través dels repertoris escollits.

Les carreres es desenvolupen anant fent, fas un projecte i arran d'aquest projecte en sorgeix un altre, estudies una partitura que deixa una empremta i un entrenament al teu cervell i així, a poc a poc, durant la teva vida professional es va completant la formació que vas començar a l'època d'estudiant. Es va creant el teu ADN.

El repertori que es treballa a l'època d'estudiant acostuma a ser un repertori més o menys estàndard que s'ha anat definint durant els segles. Qui i què és considerat important dins d'aquest sistema depèn de l'estètica, dels gustos i de les convencions socials, polítiques i econòmiques marcades per cada època i sovint, depersones concretes amb una influència important com poden ser crítics, grans mestres o mecenes en el camp de la música i l'art en general.

Però aquest repertori estàndard no representa tots els grups per igual, principalment perquè a molts no se'ls ha permès participar i per això, altres s'han vist obligats a crear els seus propis llenguatges. En el primer cas, veiem l'art i els artistes perduts a causa de l'entartete Kunst und Musik (art i música degenerada), terme encunyat pels nazis i en el segon, el paper del racisme en el desenvolupament de la música popular originada entre els afroamericans, com ara el Jazz o el Gospel. Tot i que hem d'estar agraïts per la seva existència, probablement també ens hem perdut moltes altres coses...

Una cosa semblant passa amb el tema de les compositores. A causa de les convencions socials, hem perdut moltes compositores potencials i se'ns ha passat l'obra de moltes dones compositores al llarg de la història. Fins i tot les quevan arribar a escriure, en general, no van ser presesseriosament i, o bé no van poder donar a conèixer la seva obra, o bé van haver de fer-ho a través dels homes que les envoltaven, com és el cas de Fanny Hensel, la germana de Mendelssohn. Si més editors, intèrprets i professors de diferents èpoques haguessin conegut les seves obres i haguessin considerat important incloure-les a les seves edicions, als seus concerts o integrar-les als seus plansd'estudi, s'hauria evitat que aquest desconeixement es transmetés de generació en generació i s'hauria animat altres dones a compondre.

Hi ha també casos com el de la Nina Simone doblement perjudicada pel fet de ser dona i afroamericana. El seu somni era convertir-se en la primera dona de raça negra concertista de música clàssica. I la materialització d'aquellsomni era oferir un recital al Carneggie Hall. Fins i totquan ja era una artista de renom, a l'any 1964 cap dels promotors de Nova York va voler recolzar el projecte i finalment va haver de llogar i pagar ella mateixa la sala. No va poder tocar Bach sinó jazz perquè la seva carrera s'havia anat desenvolupant peça a peça, concert a concert en direcció al jazz, ja que aquesta era la música que se li permetia fer a una dona de raça negra a la seva època.

Ara estem vivint una època florent perquè d'alguna manera ens adonem que hem de rescabalar aquest greuge. El proper programa de la Coral UIB tractarà precisament el tema de les dones compositores. Treballar en aquest programa m'ha fet encara més conscient que el repertori coral conegut i divulgat és pràcticament exclusivament masculí, exceptuant el panorama musical a partir de la segona meitat del segle XX . És molt difícil trobar obresd'elles, fins i tot, en els llibres de recopilacions corals editats darrerament. Des de fa uns anys s'han començat a editar llibres recopilatoris amb obres “d'elles” exclusivament. Fins i tot hi ha editorials dedicades únicament a l'obra de dones compositores com és la Furore Verlag o iniciatives com Multitude of Voyces que té per objectiu donar suport a grups infrarepresentats, vulnerables i marginats a través de la música i la paraula. Al meu parer, aquestes recopilacions i accions són absolutament necessàries però alhora assenyalen que la normalització d'aquest repertori encara és lluny, perquè... no estem fent una mena de segregació com es feia en separar els lavabos per a blancs o negres? Si la música és un llenguatge abstracte i universal, existeix una música femenina o masculina? Jo penso que no.

Em produeix certes objeccions idear un programa exclusivament amb obres de compositores perquè, en certamanera, recolza aquesta idea de segregació, però hi ha taldesigualtat que, malauradament continua sent necessari. No és que no existeixi música escrita per dones, és que manca fer-ne més difusió. La normalitat per a mi seria que, als llibres recopilatoris de música coral i als programes de concerts apareguessin indistintament obres de dones i d'homes. Que la seva música, la d'elles també estigués publicada i que tant els músics com el públic coneguessin els seus noms... La normalitat seria, sobretot, que ni tan sols haguéssim de pensar que hi pogués haver diferències entre la representació dels uns i de les altres.Que totes les veus fossin igual d'importants i escoltades, independentment de la raça, de creences o, en aquest casconcret, del gènere.

Considero que els músics, artistes i programadors tenim la responsabilitat de mostrar el treball de totes i tots i comprometre'ns a difondre i presentar de forma atractiva l'obra d'aquests col.lectius infrarepresentats al públic que assisteix als nostres concerts. Aquest estiu podreu gaudir de les veus de l'altra meitat amb la coral UIB.